GENER

Sembla difícil posar en dubte que els primers anys de docència són una etapa essencial, atès que és quan es consoliden les competències clau i la identitat docent. En aquest sentit, el programa Sensei pretén ser un acompanyament en la nostra primera passa i proporcionar-nos les bases per a un desenvolupament professional de qualitat. Així, en formar part del dia a dia a una escola pública, se’ns ofereix l’oportunitat de créixer i millorar en l’adquisició de les habilitats, coneixements i competències docents, a través d’un procés continu d’aprenentatge. 

A continuació, es pretén compartir una reflexió del propi procés, tot vinculant-ho amb les evidències recollides a la carpeta d’aprenentatge digital. Convé destacar que aquesta experiència està sent el meu primer contacte amb l’escola, més enllà de la pròpia vivència com a infant i de les pràctiques curriculars i extracurriculars realitzades durant el grau universitari. 

Entre totes les oportunitats que m’està oferint el programa, una de les més importants per a mi és el fet de poder entrar a l’aula com una mestra més i entomar dos moments de la setmana de manera autònoma: La hora del cuento, a primer de primària, i l’espai matemàtic, a segon. Malgrat que en un inici el que més respecte em donava era la docència amb l’alumnat, la gestió d’aula i els conflictes, un cop he tingut l’oportunitat d’enfrontar-m’hi per primera vegada, m’he adonat de la importància de disposar d’un bagatge de recursos i estratègies per a gestionar aquests moments. Per aquest motiu, un dels meus objectius del Pla de mentoria és aprendre a gestionar-los. Algunes de les accions dutes a terme fins ara s’exposen a l’apartat de Gestió d’aula, conflictes i convivència del diari reflexiu. Malgrat les accions que estic duent a terme per millorar aquesta àrea, sento que és una de les competències en què encara he de guanyar seguretat i confiança, per tal de ser capaç d’improvisar i d’adaptar-me a les necessitats de cada moment i dels infants.

La identitat docent, però, no només es construeix amb la pràctica educativa, sinó que també amb la participació en les diverses activitats de centre, tant formals com informals. En aquest sentit, m’estic involucrant tot el que puc, assistint i participant en les diverses reunions de cicle, de claustre, de comissions de festes i de grup de treball (TAC). Altrament, estic cursant les formacions de centre, on he après i aplicat noves dinàmiques. A més a més, considero que és important, com a qualsevol feina, crear vincles de caràcter més personal amb els companys i companyes del claustre, ja que així es creen converses pedagògiques informals i espontànies, però altament enriquidores i pràctiques per comprendre les funcions quotidianes d’una mestra.

Una altra via d’aprenentatge que estimo de gran importància en aquest procés és la participació en els cercles d’aprenentatge, atès que m’ofereix l’oportunitat d’aprendre de les i amb les altres docents (mentores i novells). Compartir amb altres professionals els aprenentatges realitzats individualment em permet ampliar-los i contrastar-los amb les experiències que cada docent desenvolupa en el seu context i la reflexió sobre la pròpia pràctica docent. 

Aquest acompanyament, entre moltes altres coses, ens ha permès treballar els 7 principis de l’aprenentatge, així com adquirir noves estratègies per a la resolució de conflictes i el silenci a l’aula, a través de recrear situacions i simular la seva gestió. A partir dels cercles, i com a aprenentatge autònom, he llegit el llibre Neurociència per a educadors (del David Bueno), d’on he pogut extreure recursos i evidències per a la meva programació. Altrament, he pogut vincular les lectures amb l’escola a través d’una triangulació. A l’últim, amb l’objectiu d’ajustar la meva pràctica docent al centre i la seva realitat, he dut a terme una anàlisi del Projecte Educatiu de Centre i del Projecte Lingüístic.

Per continuar, voldria exposar la meva opinió sobre els cicles d’observació i reflexió. D’una banda, gràcies a les trobades prèvies on definim els objectius, sento que se’m facilita el fet de preparar-me i dissenyar les sessions centrant-me en aspectes concrets. De la mateixa manera que als infants els hem de dir què esperem d’ells i elles, i què volem que aprenguin, la mentora ho fa amb mi. Aquest feedback m’ajuda a ser flexible i a fer canvis en la programació quan haig de repetir la sessió a una altra aula. Així, destaco aquest procés com a molt favorable perquè puc identificar àrees de millora, prendre decisions informades, aplicar canvis i veure’n els resultats. D’altra banda, els moments de conversa a través de la retroalimentació constructiva donen peu a converses pedagògiques que afavoreixen el meu desenvolupament professional. En definitiva, l’intercanvi d’idees i perspectives, i l’acompanyament en general, estan atorgant molt de significat al meu procés d’ensenyament-aprenentatge.

Quant a la codocència, per a l’escola és important que tot l’equip prengui part activa en les activitats de reflexió sobre la pràctica docent. L’equip directiu, doncs, ofereix al claustre espais de trobada, com el claustre pedagògic que es va fer sobre els principis del programa Sensei i la importància de la codocència. Si bé és cert que, per manca de temps, la codocència a l’escola s’apropa més a una docència coordinada que a una col·laborativa, hi ha una voluntat de formació i aplicació de codocència en el centre. Personalment, malgrat que m’estic formant en codocència, sento que encara em trobo en un punt molt inicial del procés. Aquest fet, però, em proposo anar superant-t’ho a mesura que avancin les sessions de formació. Altrament, el fet de compartir aula amb altres docents serà una oportunitat per a poder aplicar diferents tipus de codocència, segons les necessitats, tot seguint els passos previs i posteriors que ara sé que són necessaris per dur a terme aquest tipus de pràctica.

En relació amb les comunitats d’aprenentatge, considero que aquestes no pretenen ser un procés tancat amb caràcter finalista, sinó més aviat el contrari: un punt de partida per a una formació contínua al llarg de tota la nostra professió. A tall de conclusió, un cop revisat el camí recorregut, voldria compartir una visió més personal de l’experiència. La participació en el programa m’està oferint l’oportunitat d’ampliar el meu horitzó sobre l’educació i despertar l’ànsia de qüestionar-me com és o ha de ser l’educació que oferim a les nostres infàncies. Sense dubte, aquest procés de descoberta i aprenentatge constant, tant de la professió com de mi mateixa, seran records, una identitat, aprenentatges i valors que m’acompanyaran per sempre.